Pareix mentira que haja passat tant de temps des d'aquell disc de Nacha Guevara 🔗 —amb música d'Alberto Favero 🔗— cantant els poemes de Mario Benedetti. 🔗 encara en aquells anys freds i roents alhora de l'últim terç del segle xx. Va ser uns anys després quan el vaig descobrir, llegint i rellegint aquells poemes.
«La vida és una bossa negra plena de merda», torna a insistir el Taciturn.
Joan Francesc Mira Casterà, Els treballs perduts.
N'hi han unes quantes paraules que s'han fixat la quotidianitat general i literària amb ele inicial, però que també tenen versió amb palatal inicial (ll-) en el diccionari. 🔗 La palatal inicial en estos casos indica tendència i antiguitat, encara que la normativa i els registres formals actuals hagen anat en una altra direcció.
El diccionari no les incorpora totes encara, però sí que hi ha llament, llamentar, llas llassa, llassar, llegitim -ma, llegítima, lliberal, lliberalment, llògic -ca. En podem sentir alguna més, com ara llícit -ta, llímit, (socio)llingüístic, lliteratura, que semblen prou «llògiques», i en deu haver alguna més (el diccionari arreplega més d'un miler de paraules començades per ele seguida de vocal). Si tot va bé, haurien d'anar apareguent en el diccionari. Mentres la llengua faça solc.
Em sorprén la Guia d'usos lingüístics 📃 de l'Institut Universitari de Filologia Valenciana, que és del 2002, perquè no l'havia agarrat mai com a guia d'allò que nega de tant en tant quan diu que algun tret dialectal o d'estil «no és acceptable» o «no és recomanable». Hui m'ha semblat que, encara que siga d'una manera enrevessada, declara o exposa els trets més generals dels registres i sense pretendre-ho exposa maneres d'utilitzar-los per a no «caure» en un registre formal o en una varietat dessaborida, com ara l'estàndard proposat per a expressar-se en l'àmbit universitari... La universitat deu fracassar per això, perquè els problemes no s'han d'evitar o d'amagar, s'han de resoldre. La «langue de bois», la llengua plastificada o, en últim terme, la castellanització en qualsevol de les varietats possibles, deuen ser senyals que alguna cosa no quadra.
En el Diccionari normatiu valencià hi ha la preposició ad, 🔗 però no ha incorporat encara la variant an que utilitzen més al nord del que és habitual entre els qui tenen entre cella i cella una certa imatge de la llengua. Per sort, en el rebuig de la guia hi ha el tresor nutritiu quotidià:
En la llengua col·loquial, la preposició a conserva la d etimològica (del llatí AD) o es reforça amb la consonant n quan la paraula següent comença per vocal, i especialment en el cas del pronom personal de tercera persona (ad ell, an ell). La consonant d és pròpia de la major part del valencià i la consonant n, dels parlars septentrionals valencians i d’altres zones del domini lingüístic. Aquestes consonants s’han d’evitar en els registres formals.
A pesar que intenten ser «estàndards», l'afirmació final és un poc excessivament sintètica. El registre formal pot pretendre evitar eixes variants —no ha d'evitar les «consonants»—, però són el suc i el bruc del valencià general, que és el que hauria de continuar existint, més enllà de les reduccions sumptuàries que, ara mateix, al País Valencià, no representen cap possibilitat de satisfer les necessitats de la comunicació i l'intercanvi social expressiu i substanciós.
Després d'un acalorament, d'una discussió destrellatà, d'un disgust personal o professional, no sabria quina peça de música receptar, perquè cadascú té unes necessitats diferents. A voltes em va bé tornar als primers clàssics que mos descobrien alguna cosa més en la música, com ara la primera de Gustav Mahler. 🔗 Sí, la segona és per a emocions mes profundes. La primera —que em va arribar del mercat dels dijous, amb Kubelik 🔗 dirigint l'orquestra de la Ràdio de Baviera— és per a reviscolar. 🔗
Havia d'aparéixer, clar. N'hi han tantes cançons de Bob Dylan, però «Tangled up in blue» (dels disc Blood on the tracks) va ser una de les que, a mitjan adolescència tardana, em van dur més enllà de les seues melodies més conegudes.
En pla casolà: la setmana passà van arribar les falcies al centre de Valéncia. M'he de llegir els treballs de Josep Maria Baldaquí Escandell 🔗 sobre la inseguretat lingüística al País Valencià, perquè trobe que deu aclarir prou què passa en esta situació de conflicte social permanent que encara vivim i que torna a reviscolar, situació induïda i fomentada per alguns poders polítics, jurídics i administratius al·lòfobs —per no dir xenòfobs directament— contra el dret i costum dels valencians d'usar amb normalitat el valencià-català.
Eixa inseguretat deu ser una qüestió que «casi» tots detectem, però que no pareix que acalore massa ni cride l'atenció dels qui s'interessen per incentivar l'ús d'un artefacte que denominen «estàndard», que en versió gastronòmica deu ser com si haguérem de substituir la paella dels dumenges que fa algun familiar amb traça per una versió de pot de llanda.
Carregue contra els que estan «a favor» de l'ús de la llengua, perquè contra els altres hi ha poc a dir, són els mateixos de sempre, i ja els va bé els facen la faena de sapa que significa haver de triar entre el castellà-espanyol o un pot de llanda. La tria està clara.
Amb la poŀlució de l'aire causant milers de morts a Europa cada any, no sembla bona idea invertir milionades de diners públics en reforçar un model de negoci molt contaminant.
Susanna Ligero Tormo, ressenya de Vida o port de Raquel Andrés Durà, Mètode, 120, 2024.
Estava prou llunt, no sabíem massa bé què era, segons com, mos pareixia un brúfol (Bubo bubo), fins que la càmera mos la va acostar amb una resolució justeta, però aclaridora: una corba (Phalacrocorax carbo).
M''interesse pel meu país. Convé pensar com han anat i mirar si endevinem com poden anar les coses. Però a voltes tinc la sensació que mirar les històries del veïnat em pot desorientar i fer que confonga l'apreciació i la comprensió dels fets i les actuacions del meu entorn social i polític. És una sensació passatgera, perquè al poc trobe que és ben bé al revés, que l'experiència dels altres facilita la comprensió del fons real que es cou més a prop. Si més no, és una manera de desempalagar respecte a la viscositat de les idees massa conegudes i rutinàries.
Per casualitat m'he posat a mirar un documental sobre l'actriu francesa Arletty 🔗. Aixina he tornat a passar pel nazisme a França, pels francesos que hi van coŀlaborar perseguint i assassinant jueus i persones d'ètnies, creences i idees diferents. I també veus com són de perilloses i injustes les tornes de després de la guerra, com era eixa democràcia francesa que vista des d'ací podia semblar un referent modèlic, però que també era el mateix bollit ideològic que podem tindre ara. De Pétain a Laval tope amb el setmanari Je Suis Partout, 🔗 passe per l'afusellament de Robert Brasillach —a qui de Gaulle no va voler indultar—, i torne a Hans-Jürgen Soehring —l'amor d'Arletty durant la guerra—, que va fer d'assessor de Goering i en va eixir fresc com una rosa.
Apareixen altres figures que completen el quadre d'un extrem a l'altre dels valors humans, a voltes barrejats de manera contradictòria i insofrible en els escrits i els actes d'una mateixa persona. Inclús n'hi han alguns que arriben a saber condemnar-se ells mateixos. Dels bombardejos a Gaza o d'Ucraïna a l'Acadèmia Valenciana del Tango, 🔗 tots els colors de la vergonya possibles, també en blanc i negre.
Qualsevol espai de la xarxa sol omplir-se de secrecions de tot tipus que la convertixen en una taranyina apegalosa. Figuradament. Eixa és la gràcia, per sort encara es pot mantindre una distància interpersonal electrònica que atenua les isetes i les malíccies.
Quan era menut, a cals meus tios sonava Viatge a Itaca de Lluís Llach. I a partir d'ahí ja va anar el carro pel pedregar. I cap avall. 🔗
Com escriuríem l'onomatopeia per al bram que fa el pago (aixina l'anomena Joanot Martorell en el Tirant) (pavo cristatus). 🔗 Després d'escandalitzar un poc les orelles de Takse, crec que arribe a sentir «meò». En francés hi ha qui sent «léon» (nasalitzant la o i sense pronuncia la n). Tot depén de les referències sonores i lingüístiques de cada u.
No he trobat com ho escriurien en altres llengües, a pesar que hi ha un acord general que l'origen del nom del l'au allà per l'Índia al segle que fora —pot ser que faça uns miŀlennis— era onomatopeic. No sé en quina llengua es va crear l'onomatopeia, però els grecs antics en dien ταώς i els llatins pauo o paupulo, formes que no sé si ad ells els semblava que tenien relació amb el «meò» que jo senc.
Hi ha consultes curioses com esta que m'ha arribat a l'fdt 🔗 que em fan viatjar per la xarxa, les llengües i els segles.
Deixar-se editar és entendre que una petita humiliació pot elevar-te.
Montserrat Dameson, «Edita'm», Núvol, 12.03.2024. 🔗
Algun patiment li toca hui al Jesucrist evangèlic mentres un grup de persones passa remugant i salmodiant pels carrers del centre de Valéncia. M'estalvie de fer-los la foto i només em fixe que el retor que parla per l'altaveu ho fa en castellà, però si jo no soc de la corda de la religió tampoc puc pretendre que facen al meu gust el meu disgust.
Al riu, un palput pren un bany de terra vinga empolsegar-se i espolsant-se alternativament. Uns turistes li s'acosten un poc massa i se'n va. Diuen que té un cant curiós, però crec que encara no l'he sentit. L'única cosa que sé de tota la vida és això de «palput, fes-te el monyo», que és una expressió familiar recurrent en eixos dinars festius en què mirem cap arrere.
Mirant cap arrere, me n'he anat a alguns apunts d'este bloc de l'any 2009 🔗 i, xe, si els haguera d'escriure hui només hauria de revisar els obituaris, perquè la resta torna a ressonar en la nova vella política de la dreta. Que siga un déjà-vu passatger.
Estava esperant que sonara la flauta, però no passa sovint, les entitats normatives tenen tendència a l'anquilosament —en diuen estabilitat— i el revestixen amb prosopopeia i muntons de pallar escrita, tant si es tracta de normativa jurídica com lingüística. Parlant de flautes —i continuant amb Bach, però d'una altra manera— em ve al cap la peça «Bourrée en mi menor» 🔗 en la versió de Jethro Tull, «Bouree», en el disc Stand up de 1969. 🔗
Per desemboirar-me de les patologies polítiques i ideològiques que alguns parlamentaris exposen públicament mentres amollen els seus discursos en la cambra com si se'ls cregueren, podria recórrer a la música aquella que em pensava que no podia ser per a mi, com ara a la bwv 244 de Bach, Passió segons sant Mateu. 🔗
Al sandemà, quan ha passat la ploguda lleugera, et recordes entrant a poc a poc en els ritmes del jazz, després de l'institut, hipnotitzat pel «Segue in C» de Count Basie del disc Basie at Birdland. 🔗
És essencial que totes i tots siguem prescriptors i influenciadors actius de la música en valencià.
Germà Alcayde Pascual, «La música en valencià, música (in)visible», Saó, febrer 2024.
Estic de nou embolicant-me amb reflexions sobre l'escriptura del sinó exceptiu, perquè la resposta de l'iec em sembla que conté algunes incongruències i una malicciosa tendència a imposar una grafia a pesar que partixen de la idea que n'hi han dos possibles amb usos i significats diferents.
En el fons em sembla que reproduïxen el vici de pensar que poden aplicar les normes de manera arbitrària, com han fet amb l'apòstrof que han llevat en el cas del nom de la ciutat holandesa, que pretenen que de «l'Haia» passe a «La Haia». És una decisió arbitrària perquè és una excepció innecessàri a la norma general, que no té cap fonament. Això em recorda aquell acudit infantil sobre l'accentuació:
— Per favor, profe, ¿han canviat les normes ortogràfiques? És que en la ràdio diuen que estos dies la calór s'accentua...
No és molt graciós, però és un poc el cas: estos dies, a pesar que m'admeten que n'hi han dos significats diferents representats per dos grafies diferents, l'institut decidix que només s'ha d'escriure amb la grafia que no correspon al significat que vullc transmetre. De fet, que s'ha d'escriure amb el significat que no és, perquè l'altre significat amb què especulen és més hipotètic que real. Curiós.
Vist que argumenten confonent elisió i eŀlipsi, voré si els convençc que estan generant un poc de confusió innecessària.
És desintoxicant adoptar el punt de vista del francòfon o del castellanòfon discriminat i oprimit. Contra el que perdem de vista, el factor rellevant no és la llengua, sinó el dèficit de valors democràtics, d'equitat, de justícia, de cooperació, d'empatia i tantes altres prepotències que es crien a l'ombra dels poders que tendixen a l'absolutisme. Mos podem identificar amb Michèle Lalonde recitant Speak white. El poema acaba: «Sabem que no estem a soles.» Convé tindre'ho present. 🔗
Abans de cremar-ho tot com si fora una falla, pegue una mirà a la xarxa i m'apareix una foto d'uns quants dels meus antics companys d'escola de Tavernes de la Valldigna (Divina Aurora) de l'any 1974, que són dos anys abans que jo posara els peus per allà. Jo vaig arribar per a fer quint —venia del col·lege d'òrfens Sant Vicent Ferrer, a Sant Antoni de Benaixeve, parlant encara en castellà— amb el mestre «don» Francisco Mondéjar. Takse em demana si estic nostàlgic, però ho veig més com una prevenció contra l'«alzàimer» —ho escriuríem aixina si ja ho diguérem aixina— que consevol dia mos acaçarà i mos engabiarà.
En fi, el Facebook es veu que encara servix per a eixes coses, 🔗 com a arxiu i punt de connexió informal de persones que veig que ja tenim una certa edat. Encara que no estic registrat en el Facebool, es veu que és cosa de temps que tots acabem prenent el solet en la versió del banc del sinofós que corresponga a cada època.
Res no obliga a reduir la identitat lingüística. Dit d’una altra manera, les llengües poden fer-se més fortes a partir justament de la diversitat i pluralitat cultural. I.e. a partir de la seva policentricitat. El que cal, doncs, és facilitar-ne la creació i expansió en les comunitats que les empren.
Marta Poblet Balcell i Pompeu Casanovas i Romeu, «Toquenitzar el català: la llengua com a bé comú», 2020.🔗
El costum d'eixe corrent de suport faŀlaç a la llengua consistix en «penalitzar» la variant dialectal pròpia, «ignorar» l'existència de registres útils per a les diferents circumstàncies i «problematitzar» les solucions comunes de cada varietat, tot amb la idea desficaciada d'implantar un registre de manualet que es basa en idees destructives: «tot el valencià és erroni si s'assembla massa a l'ús real, o si els manualets de barbarismes i faltes no ho han absolt encara»... Ah, molt sovint, com a actitud vital, els seu costum —en diuen «comoditat»— és la renúncia i la submissió davant del castellà, es posen a parlar en castellà amb qualsevol excusa (és que són xinesos, és que són sud-americans, és que són negres, és que parlen en castellà...). I això és el que feen i fan uns quants polítics no tan sols del psoe, sinó també veus rellevants de Compromís.
L'escriptor Toni Cucarella ho descrivia fa uns dies (Vilaweb, 12.03.2024): 🔗
Una de les coses que més podem tirar en cara al Botànic, supose que per gràcia del psoe, és no tenir un espai comunicatiu propi. Fa anys que l’hauríem d’haver tingut. Que tots els mitjans de comunicació en català arriben a tots els territoris. Sempre he pensat que el psoe fa més mal a la llengua que el que puga fer ara Vox. Vox són una colla d’elements que volen trencar-ho tot. El psoe és més sibiŀlí.
Cucarella diu «català», que vol dir «català-valencià», a pesar que els sibiŀlins d'una banda i de l'altra volen entendre, usar o aplicar eixe «català» absolutista com si fera la cosa. I el cas és que si tant ho vols, sí que la fa.
Per a aüssar el moc mentres el «fliümissil» fa efecte, el film francés Les miserables de Ladj Ly 🔗, que també servix per a sensibilitzar les orelles amb algun dels registres del francés barrejat pels orígens diversos i la convivència en els barris maltractats en les democràcies afectades per la (des)regulació capitalista.
Sovint es comenta que els governs del psoe i Compromís que vam «experimentar» no mos representaven als valencianoparlants. Convé tindre en compte que hi ha un corrent ideològic representat per la racv que essencialment es dedica a difondre la idea que «el valencià s’ha de matar quedant ben clar que no té absolutament res a veure amb el català». D'acord, però això s'agreuja perquè, per alguna llei física o per algun fat atàvic, té com a contrapartida el corrent que encara perviu en la nostra herència ideològica: «l'ús del valencià mos la bufa, però ha de quedar ben clar que s'ha de dir català».
«Que ens deixen parlar en valencià tranquils» (Diari La Veu, 16.02.2024) 🔗 Una reflexió molt encertada de Ricard Chulià, però crec que ara ja no és com amb el psoe i el pp d'abans: això de que mos deixen en pau ja han vist que no funciona, i per això estan el l'«aporellos». Vorem si els arriba la desídia habitual entre els nacionalistes espanyols de la contornà. I serà una sort.
Hem de poder ser crítics amb la nostra obra i la dels altres, acceptar que a un o una col·lega se li ha acudit una proposta millor i conservar-la en un racó de la nostra particular base de dades mental per, potser, fer-la servir en una altra ocasió.
Maria Llopis Freixas, «Dubtes, ergo tradueixes (bé)», Núvol, 07.03.2024. 🔗
Després d'haver començat a llegir algun llibre de Henry Miller —que un company d'institut em va fer sentir que era fosc i imprescindible—, alguna cosa em va dur al meu primer disc de Lou Reed, que per desconeiximent i un poc per sort va ser Berlin.
La metge del centre de salut m'atén en un valencià quotidià, casolà. Com és habitual en Valéncia ciutat, deu tindre més contacte amb pacients que parlen en castellà com a primera llengua, i també hi ha els no parlen en valencià per la discriminació sistemàtica heretada i vigent encara. Això es nota, hi ha qui veu una bata blanca i, la tensió li puja i, a més, si convinguera, cridaria «soy español, español, español, uoh, uoh» amb excitació i convenciment emporuguits, no fora cas que notaren que sí, que és espanyol, però no tant com voldrien les veus autoritàries del franquisme que encara ressonen. O les noves veus neofeixistes.
La metge del centre de salut m'atén en valencià. Confort psicològic, pau entre les persones de bona voluntat. Cal vigilar la tensió.
A banda de la palissa que mos van pegar amb la carta d'ajust d'Aitana —el precedent simptomàtic del futur Canal 9— repetint «To the unknown man» en bucle durant uns quants anys, el disc Spiral 🔗 de Vangelis és un clàssic. Em va servir de fons musical mentres m'encabotava a millorar el meu joc en els escacs.
Tenint en compte les vostres observacions i la normativa vigent, revisarem la fitxa que esmenteu i valorarem si cal fer-hi alguna modificació.
Espere que valoren com toca les dades. Hi ha uns quants milions de nord-occidentals, valencians, balears que utilitzem eixe pronom en totes les ocasions quotidianes, tant si tenim converses formals com si estem de gresca informal.
Em sembla que algun dels experts entrevistats per Mar Riera per al seu article «Per què hi ha catalanoparlants que no se senten identificats amb l'estàndard?» 🔗 tindria una resposta adequada..., sobretot si fem cas del que diu Isidor Marí:
L'estàndard ideal o la societat ideal no es poden definir a priori.
En eixe sentit, el desig de Miquel-Àngel Pradilla («Un model cohesionador del col·lectiu sencer de la llengua, bastit des de la diversitat, una diversitat moderada que satisfaça la identitat d'uns usuaris que la reclamen») serà tan difícil com vore's el tos, si no tenim el grau d'ús suficient en els mitjans i en els espais que puguen necessitar eixe registre d'intercanvi entre els parlants de diferents països i varietats dialectals. Mentrestant, seria bo que anàrem fent amb els nostres preciosos «estàndards» casolans de cada poble. Que ja dia el poeta què som si no som poble.
M'ha passat pel cap de demanar-li a l'Optimot que revise la redacció d'una fitxa:
En la fitxa 6820/4 indiqueu que la forma mos «no transcendeix a l'escriptura i no és adequada en registres formals».
Em sembla que hauríeu de tindre en compte que el DNV inclou este pronom i, encara que ho faça amb la indicació que és «col·loquial», això permet que s'utilitze amb normalitat en l'escriptura.
D'altra banda, tinc quimera que quan un balear utilitza este pronom, no ho fa amb caràcter de col·loquialitat, sinó que és la forma d'ús general i no té cap ànim de transmetre informalitat. Hem pogut sentir que l'utilitzava algun conseller de la Generalitat de Catalunya (d'origen balear) explicant la seua obra de govern al parlament o pels mitjans, i també il·lustres escriptors i escriptores entrevistats en la TV3 en espais de promoció literària.
Per si això fora poc, podem llegir que els pronom mos forma part ja d'obres literàries actuals, com ara en el llibre Lo mig del món de Roser Vernet Anguera, on el podem vore utilitzat amb normalitat i jo no diria que tinga cap intenció de col·loquialitat.
Vos agrairia que, tenint en compte estes dades, revisàreu la redacció de la fitxa.
Amb una visió extensa, actual i dinàmica de la llengua, estic segur que tindran en compte que hui en dia ja estem molt més alfabetitzats, hem ampliat les possibilitats de comunicació escrita i les receptes que s'amollaven fa trenta anys ja no tenen massa sentit. Ja no en tenien fa trenta anys, però encara mos ho estàvem ensenyant.
Visten un pal i el veneren: parlen després de la seua dolcesa i bellesa amb una emoció que els du fins a les llàgrimes.
Rafael Chirbes Magraner, «15 de febrero», Diarios. A ratos perdidos 3 y 4.
L'inici del viatge sonor en la clàssica, mig record mi fantasia, és la música dels discs que els donaven als meus pares en la porteria del París adinerat. Les penyores d'aquells anys d'emigració. Recorde vagament la il·lustració d'una portà, però quan sona em ve al cap clarament la melodia que eixia d'aquell moble tocadiscs heretat d'algun veí de l'escala.
En valencià-català la normativa està encara massa lligà i focalitzà en els registres formals. Però el cas és que la normativa ha de tindre solucions per a la llengua, per a tots els dialectes i per a tots els registres. I sense confondre dialectes i registres. Encara ara tinc la sensació que el valencià, en general, està encara penalitzat en la docència. Encara es transmet la idea que el valencià no té registres, que eixa variant dialectal tan sols és, tota ella, un registre col·loquial. Si no és que l'arriben a qualificar de vulgar.
Pam dalt, pam baix, ma uela diria: tanta escola (de sociolingüística) que tenim... I encara estem aixina.
Raymond & Maria, W ja han desaparegut com a grup. Fan companyia mentres vas descobrint un poc de la música dels països de més al nord.
